Fruiturisme, el projecte

Fruiturisme és un projecte pioner endegat a Aitona que, mitjançant la difusió del món de la fruita dolça local, pretén impulsar la dinamització econòmica del Baix Segre. Amb la marca Aitona amb molt de gust, l’Ajuntament d’Aitona aposta de forma decidida per la transformació de la riquesa fructícola en segell d’identitat i reclam turístic. Fruiturisme vol oferir activitats que facin sentir el gust per la fruita i que, alhora, posin en valor el patrimoni, el paisatge i la cultura d’Aitona.

La fruita com a reclam turístic

Amb Fruiturisme es vol donar a conèixer la cultura de la fruita, tant pròpia del nostre municipi, així com transmetre els valors de l’agricultura de regadiu. El turisme en serà el canal de difusió. L’objectiu del projecte és aprofitar l’excel·lent qualitat i sabor dels préssecs, de la nectarina, del paraguayo i de la platerina a fi de promocionar el camp aitonenc com a destí turístic i generar noves oportunitats de desenvolupament econòmic de territori.

Un projecte transversal de poble

Sota la marca Fruiturisme, es treballa des de la màxima transversalitat i amb la col·laboració de les centrals de fruita locals (cooperativa i SAT’s), els empresaris, i els veïns i les veïnes del municipi per tal d’aconseguir que Aitona sigui un punt de referència. L’objectiu del projecte és unir esforços per tal d’esdevenir una referència al nostre país en materia de turisme agrari, rural i sostenible.

 

Aitona, amb molt de gust!

El municipi d’Aitona ha vist la transformació dels seus paisatges de secà a uns paisatges agraris de regadiu, plens de colors, sabors i aromes que conviden a degustar la seva fruita dolça, els prèssecs i les nectarines, amb molt de gust!

aitona

 

 

El municipi
Entorn
Història
Patrimoni

Aitona es troba situat a l’extrem de ponent de la comarca del Segrià, la qual es troba alhora a ponent del Principat de Catalunya. La comarca del Segrià comprèn un conjunt de terres baixes i planeres, travessades diagonalment de NE a SO pel riu Segre.

Aitona forma part del territori anomenat del Baix Segre. Situat a una altitud de 110 metres, el seu terme municipal té una superfície de 66.9 km2, essent 2.415 els seus habitants.

La principal activitat econòmica de la vila és l’agricultura, amb una especialització en arbres fruiters, essent de major cultiu els presseguers (paraguaio i platerina) i els nectariners (nectarina). En les darreres campanyes, Aitona ha produït 100 milions de kilos de fruita.

La riquesa cultural, el patrimoni arquitectònic i el seu entorn natural fan d’Aitona un indret envejable i amb un gran camí per recórrer.

El terme municipal sorpren pel gran contrast orogràfic i paisatgístic que podem observar mentre circulem pel territori. Per la carretera, venint de Lleida, a mà dreta ens sorprenen els turons aspres, amb escasa vegetació i semi-desèrtics. En canvi, girant la vista cap a l’esquerra, ens sorpren una preciosa vall plena d’arbres de fruita dolça que canvia de color segons l’estació de l’any (rosa, verd, groc, marró,…) i per la qual travessa un riu caudalós, el Segre, omplint l’ambient del camp amb la frescor de la seva aigua.

Aitona forma part de la Comunitat de Municipis que vetlla per a la protecció, gestió, preservació, manteniment i desenvolupament sostenible de l’Espai d’Interès Natural d’Utxesa. Utxesa, a causa dels seus valors naturals, és un espai inclòs en el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) i a la Xarxa Natura 2000 en el sector Secans del Segrià-Garrigues, catalogat com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA).

Nombrosos vestigis arqueològics del terme, indiquen la presència d’assentaments poblacionals ja a finals del Bronze Final II (1400-1200 a.C).
En el terme municipal, el nucli de la vila d’Aitona té l’origen en un castell (com els llocs pròxims de Seròs, Carratalà i Gebut).

Aitona no passà a mans cristianes fins a la campanya de 1145-49, en el repartiment del territori entre els repobladors. Pertanyé a la corona (com Mequinensa i Seròs) fins el 1212, quan Constança d’Aragó, filla natural de Pere I, en casar-se amb el senescal Guillem Ramon de Montcada, aportà aquestes tres viles en dot, que constituïren la poderosa baronia d’Aitona, centrada en el castell d’Aitona.
Al 1233, Constança va ser visitada pel seu germà Jaume I i li confirmà la possessió d’Aitona, Seròs i Soses, d’acord amb el testament de Pere I. La baronia doncs, restà en mans del poderós llinatge dels Montcada, en la branca dita dels barons d’Aitona.

Els viatgers del segle XVI (Enrique Cock, J.B. Lavanha, Barthélemy Joly) coincideixen a descriure la gran riquesa agrícola del sector d’Aitona, amb abundància de regadius (hortes i arbres fruiters), ben conreats, i uns 200 veïns. Representà un greu contratemps l’expulsió dels moriscos, que afectà de ple Aitona (i també Seròs); el 1610 en foren expulsats.
Les guerres del XVII i del XVIII (Guerra dels Segadors i la de Successió) afecten negativament a la vila. Tornem a estar en territori de frontera i, pel que traspua la documentació existent, veiem que Aitona queda temporalment abandonada i torna a ser poblada al cap de pocs mesos.

La vila organitzà un destacat sometent durant la guerra del Francès (accions de Fraga, Mequinensa —on lluitaren 300 homes comandats per Joan Bernadó al costat de Palafox— i Alcubierre) i moriren a Lleida executats pels francesos diversos aitonencs.

En la primera guerra Carlina es mantingué encara el sometent.

Les fires de bestiar d’Aitona eren molt concorregudes a mitjan segle XIX i es
prengueren diverses mesures per afavorir el sector (ordinació dels regadius per la séquia de Remolins el 1852, nous camins i carreteres el 1863 —traçat Lleida- Alcarràs-Mequinensa—, etc.). El 1894 es creà la Societat de Veïns d’Aitona per a promoure la construcció del pont sobre el Segre.

Aitona és un municipi ple de vida cultural que compta amb un ric i divers patrimoni històric, arquitèctonic i arqueològic. La seva importancia i el seu valor patrimonial han donat peu a que una gran part hagin estat declarats BCIL (Bé Cultural d’Interés Local) i BCIN (Bé Cultural d’Interés Nacional), reconeguts per tant a nivell de la Generalitat de Catalunya, que els atorga una categoría de protecció legal al considera-los dels béns més rellevants del patrimoni cultural català.